dimarts, 29 de gener del 2013

La cinematografia

El cinema (del grec Kino, moviment) o cinematografia és l'art de realitzar films cinematogràfics. El seu procediment consisteix en la il·lusió de moviment produïda per la projecció d'imatges fixes enregistrades en continuïtat sobre una pel·lícula de cel·luloide a una freqüència habitual de 24 fotogrames per segon. La sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina, la teoria de la qual va ser formulada per Peter Mark Roget el 1824.

 

El cinema també és considerat el Setè Art, terme introduït per Ricciotto Canudo el 1914. Segons ell, el cinema és «l'art plàstica en moviment que compendia totes les arts». Els principals centres de producció de pel·lícules actualment es troben a Hollywood i Bollywood.





La fotografia va donar origen a les càmeres cinematogràfiques, però també va contribuir a l'estudi de la descomposició del moviment. El primer a utilitzar-la amb aquestes finalitats va ser el fotògraf anglès Eadweard Muybrigde, que el 1872 va aconseguir captar les fases del trot d'un cavall en una seqüència de 12 fotografies. Més tard, Muybridge inventà el zoopraxiscopi, un aparell que reconstruïa en una pantalla el moviment desglossat en una seqüència fotogràfica.
L'any 1882, el fisiòleg francès Étienne-Jules Marey va crear el fusell fotogràfic, que permetia captar dotze fotografies individuals per segon. Durant els anys següents, anà perfeccionant aquest dispositiu gràcies a les aportacions d'altres inventors com George Eastman, que el 1888 va crear el rodet de cel·luloide per a les seves càmeres Kodak, en substitució de les pel·lícules de paper.


dimecres, 23 de gener del 2013

Les camères de video

Les primeres càmeres de vídeo, pròpiament dites, van utilitzar tubs electrònics com a captadors: un tipus de vàlvules termoiòniques que realitzaven, mitjançant l'escombratge per un feix d'electrons del target on es formava la imatge procedent d'un sistema de lents, la transducció de la llum (que conformava la imatge) en senyals elèctrics.
L'enginyer rus Vladímir Kozmich Zvorykin desenvolupar el 1923 un sistema de captació d'imatges que tres anys després va ser perfeccionat per l'enginyer escocès John Logie Baird qui va fer les primeres demostracions de transmetre imatges de 3'8x5 cm. a una definició de 30 línies.
En l'època dels 80 del segle XX, es van desenvolupar transductors d'estat sòlid: els CCDs (dispositius de càrregues acoblades). Ells van substituir molt avantatjosament als tubs electrònics, propiciant una disminució en la grandària i el pes de les càmeres de vídeo. A més van proporcionar una major qualitat i fiabilitat, encara que amb una exigència més elevada en la qualitat de les òptiques utilitzades.
La televisió en blanc i negre, que utilitza únicament la informació de la llum d'una imatge, la luminància, utilitza càmeres d'un sol canal de captació. Els sistemes per a televisió en color, que necessiten captar les característiques que diferencien els colors, la crominancia, usen tres canals, cada un d'ells destinat a la captura de cada color primari.


Hi podem distingir dos tipus de camères: 

Segon la seva utilitat:

Càmeres d'estudi i de EFP: aquestes càmeres estan dissenyades per a l'obtenció de la millor qualitat d'imatge possible en funció de la rapidesa amb que s'obté. Estan connectades directament a la sala tècnica de l'estudi, és a dir, són càmeres que només capturen el senyal de vídeo, no poden gravar per si soles. L'operador de càmera treballarà sobre els moviments, emplaçaments, enquadraments, moviments òptics zoom i enfocament, seguint generalment les indicacions del realitzador o director del programa. El tècnic de control de càmeres s'encarrega de la configuració de la càmera: control del diafragma (luminància), colorimetria, detall i altres ajustaments per aconseguir que totes les càmeres mostrin imatges semblants.

Cambres de ENG: també conegudes com Camcorder, porten un gravador incorporat que emmagatzema el vídeo i l'àudio generades per la càmera i el seu micròfon corresponent.

Molts models d'aquestes càmeres poden esdevenir càmeres d'estudi substituint el gravador per un adaptador multicore o triaxial


Segons la seva calitat:

- Càmeres domèstiques: dissenyades completament per a ús domèstic, no aptes per a transmissió. La gran majoria porta poques possibilitats de control de la imatge, la majoria dels ajustos són realitzats de forma automàtica. Avui en dia i amb l'avanç de la tecnologia, la seva qualitat d'imatge ha millorat ostensiblement.

- Càmeres semiprofessionals: són equips relativament assequibles en preu, la seva qualitat és superior a les domèstiques, i encara que són de qualitat mitjana en termes broadcast, s'han tornat populars en aquest àmbit com càmeres ENG, ja que la seva qualitat d'imatge sense ser professional, és molt bona. A diferència de les domèstiques ja permeten personalitzar certs ajustos, com el maneig de l'iris manual, focus i zoom manuals, balanç de blancs, entre altres funcions. En general incorporen 3 CCD, vermell, blau i verd per obtenir un senyal de vídeo RGB.

- Càmeres professionals: càmeres de gamma alta, ús en productores i canals de televisió, el seu cost no és assequible per a l'ús personal. Lliuren una molt bona qualitat d'imatge de televisió i en general són utilitzades per als registres d'imatge anteriors a l'emissió (ENG). No obstant això, poden ser fàcilment adaptades per ser usades com a càmera d'estudi econòmiques.

- Càmeres broadcast: són equips dissenyats per a la indústria televisiva i emissió del senyal. Càmeres d'altíssima qualitat i de costos molt elevats, funcionen només com càmeres d'estudi. Prioritzen obtenir una màxima qualitat d'imatge per sobre la portabilitat de la càmera, per tant de vegades són de grans dimensions i han de ser usades sobre pedestals.

divendres, 18 de gener del 2013


La fotografia anterior és la més antiga conservada fins ara. Es tracta d'una presa realitzada el 1827 amb una càmera fosca per Joseph Niépce, inventor francès que va viure entre els anys 1765 i 1833.

La presa va ser realitzada des de la finestra de casa a Le Grass (França), es va realitzar en vuit hores utilitzant un precursor de la cambra anomenat càmera obscura. Una simple caixa amb una lent estenopeica, amb un forat per on entra la llum i es reflecteix en una placa revestida de betum sensible, Niépce va batejar aquestes imatges com heliogravats, quan es tractava de reproduccions de gravats ja existents i de punts de vista, quan les imatges eren captades al natural.


 Tot i que la fotografia superior és considerada per molts com l'oficial, sembla la dada no és del tot cert, ja que dos anys abans, el 1825, el mateix Niépce aconseguiria una fotografia d'un gravat del segle XVII en què apareix un home tirant d'un cavall:





La primera fotografia amb color permanent va ser presa el 1861 pel físic escocès James Clerk Maxwell. Va presentar el seu mètode additiu de fotografia en color a Londres, amb la intenció de demostrar que qualsevol color podia obtenir barrejant llums dels tres colors primaris (vermell, groc i blau) en diferents proporcions











Aquesta foto va ser a primera fotografía en la que sale un ser humano fue tomada por Louis Daguerre en 1838. La imagen se titula Boulevard du Temple y en ella sale un hombre en la esquina inferior izquierda que se está limpiando las botas.








Primers conceptes de Camera Obscura





Atorgarem l'honor de la primera càmera al fotògraf: Joseph-Nicéphore Niépce. La foto va ser realitzada en 1826, utilitzant una càmera feta de fusta fabricada per Charles i Vincent Chevalier a París. No obstant això, encara que es considera "oficialment" que aquest va ser el naixement de la fotografia, la invenció de la càmera pot ser rastrejada molt abans. Però no va ser fins a la invenció de la fotografia «moderna» que es van poder preservar les imatges preses per aquestes càmeres, mentrestant s'havien de dibuixar manualment les fotografies per conservar la imatge capturada per elles.












La primera càmera digital es va crear el 1975, encara que els sensors digitals havien estat sent provats anys abans. El seu desenvolupador va ser un tècnic de Kodak, Steve Sasson. La càmera tenia unes dimensions considerables i una resolució de 100 X 100 Píxels (0.01 megapixels); guardava fotos en blanc i negre sobre cinta magnètica, per a això necessitava 23 segons.





Càmera Mamut
Aquesta és la càmera fotogràfica més gran del món. Es va construir als Estats Units l'any 1900, i el seu pes era de 634 quilos. La mida de les plaques de vidre eren de 150 X 240 cm. La Mamut li va prendre el lloc a la Big Bertha, construïda pel Britànic David Burder, que feia 2 metres quadrats i que era capaç de prendre imatges amb daguerreotip que hi 0,6 x 2,12 m.








"Daisy Mae"





En l'apartat de la càmera més pesada, potser el rècord sigui per la "Daisy Mae" Big Bertha, amb 3,25 tones de pes. Aquesta càmera va ser dissenyada per la Universitat de Boston i prenia negatius de 18 x 36 polzades. I perquè volien aquesta tros de càmera? Senzill, per instal · lar en avions comercials que sobrevolaven l'antiga Alemanya de l'Est i, ja de passada, fer una mica d'espionatge.







L'empresa britànica TDC acaba de presentar l'OV6920 cameraChip (TM), que passa per ser la càmera més petita del món en un sol xip CMOS. Es subministra com un sol xip de 2.135 x 2.265 mm, pel que pot encapsular en mòduls cilíndrics amb lents de només 3/2 mm de diàmetre, permetent així ser utilitzat fins i tot en forma de píndoles, per al cas d'exploracions mèdiques (colonoscòpies i similars ).



Les càmeres més cares van ser:

La càmera més cara venuda en subhasta va ser una càmera de daguerrotip de 1839, creada per Susse Freres, va ser venuda a Viena, el 26 de maig de 2007 per $ 588.613. L'estructura de fusta, que està en el seu estat original, passava desapercebuda en unes golfes de Munic des de 1940 fins que el propietari del lloc es va topar amb ella.






De prop li segueix aquesta càmera Leica de 1923 fabricada per verificar si el mercat alemany estava preparat per a les màquines compactes i que va ser venuda en una subhasta, també a Viena per ni més ni menys que 336.000 euros.




 L'home amb més càmeres...:

Dilish Parekh, de Bombai, que posseeix una col · lecció de 4.425 càmeres antigues, reunides des de 1977. Cal reconèixer que per posseir moltes càmeres l'home no ha guanyat molt en fotogènia ...

El mosaic més gran realitzat amb fotografies:

Entre gener i juny de 208, persones de tot Birmingham, van agafar les seves càmeres i telèfons mòbils per prendre i presentar 112.896 fotografies a The Big Picture, que després es va convertir en el mosaic fotogràfic més gran de la història. El mosaic, que avui dia ostenta el rècord Guinness, mesura 30 metres per 30 metres i mostra una imatge d'Arthur James Bunce.


















Es tracta d'una obra anomenada "The Nile Studies - Sketches and visual notes of the Nile River". La fotografia representa 81.29 quilòmetres del Nil, el riu més llarg del món.


En realitat sembla més un enregistrament en vídeo del recorregut del Nil, encara estàtic. Va ser presa el 21 de desembre de 2006 i és com passar un dia sencer mirant per la barana d'un vaixell. Comença al matí i acaba de nit.









Fotagrafies més cares








La fotografia més cara de la història és la de Bradd Pitt i Angelina Jolie, en la qual es va pagar 6.08 milions de dolars.

En la fotografia s'observa els seus bessons Vivienne i Knox Jolie-Pitt quan només tenien tres setmanes d'edat, el juliol de 2008.










La imatge del fotògraf alemany Andreas Gursky, és una impressió a color cromogénica l'interior d'una botiga de saldos, que mostra prestatgeries amb aliments envasats. Una de les sis còpies de la fotografia, que mesura 206 x 341 cm, va ser venuda en subhasta a Sothebys, el 7 de febrer de 2007 per  3.351.720 $, inclosa la prima.






Fotografies més famoses:





L'álbum de fotos més gran...:

El major àlbum de fotos el va crear Johnson 's Baby Xina.
Va exposar un àlbum de fotos de 4 x 5 metres a Pequín el 10 de juny de 2008.



dimarts, 15 de gener del 2013

L'evolució de la càmera fotogràfica



Van néixer a principis del segle XIX, però van haver de passar quaranta anys perquè la mida dels primers enginys es reduís fins a poder considerar portàtil, és a dir, que pugui ser portada fàcilment per una sola persona.
En els últims anys hem assistit a una petita revolució amb l'arribada de la fotografia digital, amb sensors de milions de píxels, però bàsicament l'ànima d'una càmera ha seguit intacta durant lustres, i l'objectiu, el diafragma i les lents són fins avui en dia les parts més importants i les que marquen la diferència de qualitats entre els diferents models i marques.
Gràcies a una tal Gabriela de la Guarda podem veure d'una passada una petita mostra de l'evolució que han tingut les càmeres de fotos, fins arribar a un curiós rellotge càmera que podria haver aparegut en alguna antiga pel · lícula de James Bond, probablement en alguna de les dues que va protagonitzar l'inefable Timothy Dalton.

Els primers models consistien en dos grans caixes de fusta que es lliscaven una dins l'altra per enfocar. En un extrem es trobava l'objectiu i en l'altre un vidre desllustrat que feia de pantalla d'enfocament i que, posteriorment, es substituïa per la placa fotosensible en fer la presa. La màquina s'usava sempre sobre un suport i no va poder subjectar a mà fins que no es van aconseguir pel · lícules i obturadors prou ràpids com per contrarestar les vibracions del pols.
Fins a la revolució fotogràfica provocada per George Eastman amb el llançament de les primeres càmeres Kodak portàtils i les seves pel · lícules prefabricades, totes les càmeres utilitzaven plaques i pel · lícula en fulles, emulsionades pel mateix fotògraf. Les càmeres de calaix i de manxa portàtils, que van ser molt populars durant les tres primeres dècades del nostre segle, utilitzaven pel · lícula en rotllo de diverses mides, però prou gran per poder fer petites còpies per contacte per a l'àlbum familiar.
A finals del segle passat, amb la novetat de la fotografia, van aparèixer càmeres curiosíssimes com ara barrets-càmera, rellotges-càmera i fins i tot pistoles-càmera. A la figura de l'esquerra, tenim un model anglès de 1882.
El 1936 va aparèixer la primera rèflex SLR de 35mm, la Kine-Exacta, molt semblant a les actuals. A la dreta podem veure el model amb els seus manxa macro acoblat.
La millora de les càmeres de 35 mm. que va seguir a la segona guerra mundial, va fer que les càmeres per pel · lícula en rotllo fossin perdent popularitat. Actualment els únics models que sobreviuen són d'extraordinària qualitat i els fan servir majoritàriament els professionals per la seva major grandària de negatiu.
Les actuals càmeres rèflex d'un sol objectiu (SLR) incorporen els majors avenços tecnològics i la major oferta de pel · lícula i accessoris.

dimarts, 8 de gener del 2013

Tipus de càmeres

Una càmera fotogràfica és un dispositiu emprat per prendre fotografies, sigui individualment o en seqüència. El seu nom prové del llatí camera obscura, que significa "cambra fosca" i es refereix a un mecanisme antic per projectar imatges en el que una habitació (o cambra) funcionava de manera similar a com ho fan actualment les càmeres.
Les càmeres amb telèmetre enfoquen gràcies a una unitat acoblada de paral·lelatge en la part superior de la càmera:
- Les càmeres reflex amb lents simples permeten al fotògraf determinar l'enfoc i la composició visualment utilitzant les lents de l'objectiu i movent un mirall per projectar la imatge en un micro-prisme de plàstic o vidre inferior.
- Les càmeres reflex amb lents bessones empren les lents de l'objectiu i una unitat de lents d'enfoc (habitualment idèntiques a les lents de l'objectiu) en un cos paral·lel per a la composició i enfocament. 
- Les càmeres de visió empren una pantalla inferior de vidre que es retira i reemplaça per una placa fotogràfica abans de l'exposició.
- Les càmeres tradicionals capturen la llum en una pel·lícula fotogràfica o placa fotogràfica.
- Les càmeres de video o digitals usen components electrònics habitualment aquests són charge coupled device (CCD) o fins i tot sensors basats en CMOS per capturar imatges que poden ser transmeses en una cinta o memòria de l'ordinador (Random Access Memory) a l'interior de l'aparell i que permet la reproducció o processament  a posteriori.
- Les càmeres que prenen varies imatges en seqüència són conegudes com a càmeres de moviment o ciné cameras a Europa; aquelles que són dissenyades per prendre imatges separades són conegudes com càmeres estàtiques (still cameras). Tot i això, aquestes categories es superposen ja que les càmeres estàtiques són utilitzades habitualment per capturar moviments amb efectes especials i les modernes càmeres digitals fàcilment poden treballar com a càmeres estàtiques o de moviment. 
- Una videocàmera és una categoria de càmeres de moviment que emmagatzema les imatges en una cinta magnètica (utilitzant tecnologia analògica o digital).
Les càmeres que prenen fotografies en tres dimensions són conegudes com estèreo càmeres. Per fer aquest tipus de fotografies, les càmeres disposen de dues lents una al costat de l'altre. Per fer fotografies lenticulars disposen de 3, 4, 5 lents o fins i tot més.