dimarts, 14 de maig del 2013

El fotomatón

Un fotomatón és una cabina automàtica per obtenir fotografies de forma instantània. Generalment se situen en carrers o zones públiques i s'activen en introduir monedes. Tradicionalment els fotomatons disposaven d'un seient regulable dissenyat perquè la persona o persones que anessin a ser fotografiades es disposessin davant la càmera. En inserir les monedes o en activar el procés, la màquina prendrà una sèrie de fotografies (o una única fotografia de la que s'imprimeixen múltiples còpies). En ocasions, abans de cada fotografia, el fotomaton produeix un senyal, com una llum o un xiulet, per avisar al fotografiat que es prepari per a la captura. Després que l'última fotografia de la sèrie (normalment entre 3 i 8) hagi estat presa, al fotomaton comença a desenvolupar la pel · lícula fotogràfica, trigant diversos minuts, en els antics fotomatons analògics, ara amb la tecnologia digital en molt menys temps. Les dimensions i formats d'aquestes impressions varien segons la configuració de la màquina o l'elecció de l'usuari.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Videovigilància



El tipus de càmera de vídeo que usen els sistemes de videovigilància comprèn des dels sistemes més rudimentaris fins als sistemes d'alta tecnologia. Depenent de l'objectiu que volem que prenguin les nostres càmeres de videovigilància tenim un ventall ben divers:
-Càmeres blanc/negre amb o sense infrarrojos.
-Càmeres de color amb o sense infrarrojos.
-Microcàmeres (de la mida d'un cèntim d'euro).
-Minicàmeres (petites però bastant localitzables).
-Càmeres Domo (usades per posar-se en sostres de botigues, establiments comercials, fàbriques, etc..).
Totes elles tenen la seva pròpia sensibilitat a la llum, tipus de lent, nombre de línies de televisió, angle de visió, nombre de píxels, SNR, correcció damma, control de guany, consum, dimensions, pes i altres paràmetres que fa que sigui pràcticament impossible ajuntar tots aquests factors en valors similars perquè com hem dit anteriorment dependrà de l'ús que en volguem fer a l'hora de controlar una determinada situació.


Sensors externs

Aquest sistema permet conectar sensors externs d'alarma. En general, les càmeres disposen d'un complex sistema de detecció de moviment mitjançant una anàlisi. Aquest sistema permet diferenciar nivells de detecció de moviment en una escena.

Activament remot de dispositius

La majoria de sistemes de videovigilància disposen d'una sortida obert-tancat ens els servidors de vídeo, que es controla des del software de visualització que s'utilitzi en cada cas. Per tant, és possible la connexió d'un relè que manipuli.

Control d'accés a les dades

La seva funció principal és la de comprovar, inspeccionar i intervenir el pas o circulació de persones, objectes o vehicles a una zona o àrea de seguretat. Els avanços tecnològics preveuen un ampli creixement i evolució en aquests sistemes

Sistemes de programari intel·ligent

Depenent del tipus d'aplicacions hi haurà diferents tipus de programari dedicats a fer diverses tasques.
-Sistema perimetral: Basat en la detecció d'intrusos dins la propietat, individus sospitosos, creuament de barreres virtuals, etc. El sistema permet filtrar automàticament els canvis de llum, pluja, arbres que es mouen amb el vent, etc.
-Trànsit: Sistema dissenyat expressament per a la gestió d'incidències de trànsit, canvis de sentit de la marxa, vehicles mal parats, comptador de vehicles, etc.
-Sistema comptador: Encarregat d'enregistrar i controlar el nombre de persones que accedeixen en cada moment a un recinte, flux de gent i generació d'estadístiques per hora, dia o mes.
-Punt de venda: Es tracta d'un sistema adaptat a les necessitats de la PYME tals com les mitjanes i grans superfícies de comerç. Permet controlar les activitats de la caixa registradora per evitar irregularitats o estafes.
-Objecte abandonat: Anàlisis d'objectes abandonats detectats pel seu volum, el temps sense moure's, etc..
-Reconeixement de matrícules: Sistema de control d'accessos que restringeix l'accés de vehicles, emmagatzemat en una base de dades per a registres.


dissabte, 20 d’abril del 2013

La fotografia científica


És la que s'utilitza com a mitjà de registre i difusió de la realitat, i es considera un element de treball per comunicar ciència. En funció de la mida de la imatge resultant en relació amb la mida de l'objecte distingim entre fotomacrografia i fotomicrografia:


- La fotomacrografia és aquella que permet realitzar una imatge amb detall de subjectes i estructures de grans o petites dimensions, amb una relació d'ampliació de 1:1.


- La fotomicrografia és el registre d'objectes summament petits, difícilment visibles a simple vista, la imatge és projectada a través d'un microscopi i capturada amb una càmera inserida en aquest. Un dels pioners en aquesta tècnica va ser el metge francès Alfred Donné.



Des del punt de vista de la història de la ciència, la fotografia ha jugat un paper important. Va ser usant fotografies com es va aconseguir validar la Teoria de la Relativitat d'Albert Einstein. I captant imatges en les anomenades "cambres de boira" es van aconseguir fotografiar el 1931 protons i electrons. A més, retratant l'ADN mitocondrial hem aconseguit recentment reconstruir gran part de la història de la vida.

Una altra aplicació interessant és l'estudi del moviment amb imatges, en què va ser pioner Eadweard James Muybridge, que va emprar una bateria de 24 diminutes càmeres amb cintes lligades a disparadors que trencaven al pas d'un cavall per accionant càmeres de fotos seqüencialment i estudiar les seves moviments.

dimecres, 3 d’abril del 2013

El flaix

Un flaix és un aparell que emet polsos de llum de breu duració però molt forts, com si fossin llampecs. Bàsicament, el que fa, és carregar un condensador amb prou corrent per poder produir el pols i, quant rep l'ordre, passar aquesta energia a l'ampolla, que es com una espècie de petit fluorescent.




 S'utilitza habitualment en fotografia. Tot i que hi ha diverses formes de classificar-los, la mes corrent és per la seva forma de funcionar:
  • Manuals: Són els flaixos més elementals. Normalment no són regulables i cada vegada que es disparen donen tota la llum que poden.
  • Automàtics:És el següent pas després dels manuals. Els flaixos automàtics porten un sensor que mesura la llum reflectida pel motiu i tallen la llum ("s'apaguen") quan creuen que ja és suficient.
  • TTL: És l'evolució del flaixos automàtics; funcionen de la mateixa manera però en lloc de mesurar la llum utilitzant el seu propi sensor utilitzen un sensor intern de la càmera per mesurar la llum que està entrant a través del objectiu. Això els permet fer una mesura molt més acurada i independent del tipus d'objectiu que estem utilitzant.

dissabte, 16 de març del 2013

Fotografia subaquàtica

La fotografia subaquàtica és l'especialitat fotogràfica desenvolupada per poder realitzar fotografies en immersió.
La fotografia subaquàtica és una modalitat molt practicada en el busseig esportiu i en l'estudi de la biologia marina. Un exemple d’organitzacions que s’hi dediquen a la fotografía subàquatica és La Federació Espanyola d'Activitats Subaquàtiques (FEDAS).

divendres, 8 de març del 2013

La macrofotografia

La macrofotografia, també denominat fotomacrografia, és el tipus de imatge fotogràfica on el subjecte fotografiat és igual o més petit que la mida del la pel·lícula o el sensor electrònic que captura la imatge. Són ideals per realitzar fotografies d'objectes molt petits, o quan són necessaris detalls molt puntuals d'objectes de major grandària. Tenen un ús molt accentuat dins la recerca biològica, pel fet que amb ells és possible la documentació i estudi de característiques de diverses espècies, tant animals com vegetals. A més d'això, també són valorats en la fotografia d'articles de mida reduïda com joies, monedes, segells, entre altres objectes.


dimecres, 6 de març del 2013

Targetes de memòria per a les càmeres

Una targeta de memòria és un dispositiu que ofereix una forma fàcil, ràpida i fiable per a emmagatzemar i transferir arxius digitals. Funciona com una unitat portàtil de disc dur, però té alguns avantatges molt superiors, ja que gairebé totes les targetes de memòria es basen en la tecnologia de memòria flash, són per tant no volàtils i poden comptar amb un factor de forma molt petit. Les targetes de memòria amb memòria flash, són molt més durables i fiables que un disc dur. N'hia de diversos tipus:
- Targeta intel·ligent (Smartcard): SIM (Subscriber Identity Module) i la Targeta telefònica
- ATA PCMCIA de tipus I Flash Memory Card (targeta de PC ATA de tipus I) 
- Targetes PCMCIA 
- MiniCard (targeta miniatura ) [màxim 64 MB (64 MiB)] 
- SmartMedia Card (SSFDC) (màxim 128 MB) (3,3 V, 5 V) 
- Memory Stick, MagicGate Memory Stick (màxim 128 MB), Memory Stick Select, ( "Select" significa: 2x128 MB amb interruptor A/B) 
- MultiMediaCard (MMC) 
-Targeta Secure Digital (SD), Secure Digital High-Speed, Secure Digital Plus/Xtra/etc (SD amb connector USB), 
-MU-Flash (Mu-Card) (Mu-Card Aliança de Omia) 
- C-Flash 
- UFC (USB Flashcard) (utilitza USB)


Resolució d'una imatge

La resolució d'una càmera fotogràfica digital està limitada pel sensor de la càmera que respon als senyals de llum, substituint el treball de la pel·lícula en fotografia tradicional. El sensor es compon de milions de cubs que es carreguen en resposta a la llum. Generalment, aquestes galledes responen solament a una gamma limitada de longituds d'ona lleugeres, a causa d'un filtre del color sobre cadascun. Cada un d'aquests cubs es diu píxel, i s'utilitza un algorisme de mosaic i interpolació per unir la imatge de cada gamma de longitud d'ona per píxel en una imatge del GRB on estan les tres imatges per píxel per representar un color complet.
Els dispositius CCD transporten la càrrega a través del xip fins a un convertidor analògic-digital. Aquest converteix el valor de cadascun dels píxels en un valor digital mesurant la càrrega que li arriba. Depenent del nombre de bits del convertidor obtindrem una imatge amb més o menys gamma de color.
D'altra banda, els aparells CMOS contenen diversos transistors en cada píxel. El procés de conversió digital es produeix en la pròpia estructura del sensor, de manera que no es necessita un convertidor afegit. El seu procés de fabricació és més senzill, i fa que les càmeres que utilitzen aquesta tecnologia resultin més barates.
La quantitat de píxels resultant en la imatge determina la seva mida.

dimarts, 5 de març del 2013

Programes realcionats amb les fotos

Programes per fer fotos

Aquests programes són molt variats, amb molts efectes que permeten fer fotos de moltes maneres diferents amb diferents efectes

Efectes

- Blanc i negre
- Sepia
- Negatiu
- Túnel
- Llum de la lluna
- Antic
- MagMyPic
- Etc



Programes

- Cam Efx
- PhotoFunia
- PhotoFun
- PhotoRite
- Camera Magica
- Surprise! Disco
- FotoEdit 
- Mate Finder

 


























Programes per editar fotos

- PhotoShop
- PhotoScape
- Picnick
- Picassa
- The Gimp
- Snipshot
- PickMarkr
- Etc.











Aquest programa és el PICASSA

































Webcam

Una webcam o càmera pel web, és una càmera de vídeo, que està preparada per que el que està gravant pugui ser transmès fent servir la Web. Bàsicament la diferència entre una webcam i un dispositiu comú de fotografia digital o vídeo digital, és que són dispositius econòmics, molt més pensats de cara a una bona velocitat de transferència (tant per l'ordinador com per a la web) que a aconseguir una gran qualitat d'imatge.
En general els usos que es fan d'aquestes càmeres són:
-Principalment, i quan es pot disposar d'una línia de banda ampla, per poder realitzar videoconferència, ja sigui amb programes especialitzats o amb programes de missatgeria instàntanea.
-Es fan servir també en tasques de seguretat i circuits de vigilància, per controlar un determinat espai des de qualsevol punt, per exemple les oficines de la companyia de seguretat.
-Actualment hi ha moltes llistes de webcams al voltant del món, per exemple en ciutats, en estacions de tren o en estacions meteorològiques.

dimarts, 12 de febrer del 2013

L'holografia

L'holografia és una tècnica avançada de fotografia, que consisteix en crear imatges sobre suport pla que per il·lusió òptica semblen ser tridimensionals. Per fer-ho s'utilitza un raig làser que grava microscòpicament una pel·lícula fotosensible. Aquesta, al rebre llum des de la perspectiva adequada, projecta una imatge en tres dimensions. A més, processades i il·luminades de forma adequada, les imatges poden aparèixer sortint-se dels seus límits, enfora o endins del marc, i l'observador, sense necessitat de cap accessori, les pot veure sense discontinuitats i variant les perspectives depenent de la seva posició.
L'holografia va ser inventada el 1947 pel físic hongarès Dennis Gabor (1900-1979), que per això va rebre el Premi Nobel de Física el 1971. El descobriment va ser un inesperat resultat de la recerca per millorar els microscopi electrònic, en què Gabor va plantejar un problema interessant: quan s'il·lumina una escletxa amb llum d'un sol color, s'obté una figura de franges que permet conèixer la forma i dimensions de l'escletxa. Tenint la informació, què necessitaríem per veure l'escletxa? Gabor va descriure el procés de descodificació de la informació fotografiada: calia trobar la manera de registrar la inclinació dels rajos de llum que arriben a la pel·lícula fotogràfica.
La diferència entre l'holografia i la fotografia s'entén millor si es considera què és, de fet, una fotografia en blanc i negre: una recopilació punt per punt de la intensitat dels rajos de llum que formen una imatge. Cada punt de la fotografia recull només una cosa, la intensitat de l'ona de llum que ilumina aquell punt particular. En el cas d'una fotografia en color es recull una mica més d'informació (en efecte, la imatge s'emmagatzema tres vegades vista des de tres filtres de color diferents) de forma que a més de la intensitat es fa una reconstrucció de la longitud d'ona de la llum.

dimecres, 6 de febrer del 2013

La fotografia

L'antecedent

L'antecedent de la creació fotogràfica, és la necessitat de l'home modern, de plasmar la realitat a través d'una nova forma de veure el temps, expressat amb l'ajuda de les càmeres i no de l'expressió artística, com ho havia estat fins a la data. Com antecedents de la fotografia se sol anomenar la càmera obscura a diverses investigacions sobre la reacció de les sals de plata a la llum, així com a les tècniques artístiques de la figura.


Inicis de la fotografia


Placa commemorativa de la primera foto feta a Barcelona, el 10/11/1839.
La història de la fotografia s'inicia a principis del segle XIX, quan el 1816 el científic francès Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques, encara que la fotografia més antiga que es conserva és una imatge obtinguda el 1826 amb la utilització d'una càmera obscura i un suport sensibilitzat mitjançant una emulsió química de sals de plata. Niepce va començar les seves investigacions, necessitant vuit hores d'exposició a plena llum del dia per a obtenir les seves imatges. El 1839 Louis Daguerre va fer públic el seu procés per a l'obtenció de fotografies basat en la plata denominat Daguerrotip , que resolia alguns problemes tècnics del procediment inicial de Niepce i reduïa els temps necessaris d'exposició. El seu procediment resulta ser l'antecessor de l'actual fotografia instantània de Polaroid. Gairebé al mateix temps Hèrcules Florence, Hippolythe Bayard i William Fox Talbot van desenvolupar altres mètodes diferents. El creat per William Fox Talbot es basava en un paper cobert amb clorur de plata  que és molt més proper al de la fotografia d'avui dia, ja que produïa una imatge en negatiu que havia de ser posteriorment positivada tantes vegades com es desitgés. Per aquests temps el Daguerrotip era molt més popular ja que era particularment útil per als retrats, costum comú entre la classe mitjana burgesa de la Revolució Industrial. És un fet que gràcies a l'enorme demanda d'aquests retrats, molt més barats que els pintats, la fotografia va ser impulsada enormement.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Tècniques d'il · luminació


Hi ha diversos factors importants que s'han de tenir en compte en la                   il · luminació fotogràfica:
Origen:
- Llum natural: És la que aporta el sol, la lluna i les estrelles. Aquestes dues últimes, a diferència de l'astre rei, es caracteritzen seva poca intensitat, i per això rarament s'utilitzen. En canvi, el sol té una llum més intensa. Tanmateix, la llum natural és més difícil de controlar perquè canvia constantment d'intensitat, direcció, qualitat i color.
- Llum artificial: Aquest tipus de llum es pot controlar, però és més costosa i incòmoda d'utilitzar, a part de limitar l'extensió de la superfície que es va a aprovar. D'aquí la seva complexitat. Pot ser contínua (bombeta) o discontínua (flash).
- Nombre de fonts lluminoses: Influeix sobre el contrast i el modelatge de la imatge. Per aquest cas, és recomanable utilitzar el menor nombre possible de fonts i emprar sempre una com llum principal. Amb llum natural pot aprofitar, com llum secundària o de farciment, una pantalla reflectant o una espurna de flash.
- Color: La longitud d'ona de la llum i el color que té l'objecte el determinen, excepte les substàncies fluorescents.
- Direcció o posició de la font respecte a la càmera i el motiu: Cal tenir en compte la llum i l'altura, ja que influeixen enormement en la fotografia.
Els detalls principals dependran de la posició de la font, fins i tot es poden amagar aquells que no tenen importància per al fotògraf. A més, la sensació de volum, la textura i la intensitat dels colors tindran molt a veure amb la direcció de la llum. I si es manipula la llum de manera horitzontal, poden significar tranquil · litat o ambients de capvespre. La direcció de la llum es poden utilitzar de diverses maneres, encara que les tres primeres són les més estudiades i utilitzades pels experts:
    . Frontal: La il · luminació és directa i dóna al capdavant. Amb ella, fan que els objectes siguin plànols, els colors són més brillants. i incrementa la quantitat de detalls. Tanmateix, té un desavantatge: Anul · la textura.
    . Lateral: Quan la il · luminació està de costat. Aquest tipus de direcció accentua el volum i la profunditat dels objectes tridimensionals. Alhora, realça la textura i intensifica el contrast de la imatge. Tot i aquests atributs, dóna menor "informació" sobre els detalls, com ho fa la llum frontal.
    . El contrallum: Quan donem l'esquena a la llum. Quan es vol simplificar un tema conegut, aquest fa que els motius es transformin en siluetes i s'aconsegueix la seva contemplació. No obstant això, anul · la els colors.
        Alta: A diferència de la llum frontal i per evitar confusions, s'aplica des d'un punt alt ia una determinada alçada, per exemple: una persona està dret i el llum està a l'altura del seu rostre.
        Zenital: Ocorre quan s'il · lumina des de dalt.
        Contrapicat: Quan s'il · lumina des de baix cap amunt, és a dir de manera diagonal. És utilitzat molt en fotografies de temes relacionats amb el terror. Verbigràcia d'això és quan una persona il · lumina el seu rostre amb una llanterna i ho apunta des del mentó.
        Contrapicat lateral: A diferència de la llum anterior, s'il · lumina d'una banda, sigui l'esquerre o el dret.
        Difusió o forma d'emanar i arribar a fi: Fa que la vora de les ombres siguin nítides i podem verificar la duresa o suavitat de la imatge. Es nomenaran continuació els tipus d'il · luminació, els quals estan determinats per la grandària i proximitat de la font lluminosa:
- La llum dura: Prové de fonts petites i allunyades, com ara com el sol i les bombetes. El grau de duresa està establert per la distància i la mida. Així mateix, si es vol destacar la textura, la forma i el color, aquest tipus de llum és ideal perquè ofereix el major grau de contrast. També és important destacar que produeix efectes forts i espectaculars
- La il · luminació semidifusa: Prové de fonts més grans i properes a l'objecte. Tanmateix manera ombres definides sense vores nítids. Encara subratlla el volum i la textura, no es produeixen ombres negres i buides i ni el gran contrast de la llum dura. Els colors són semblen apagats, en altres paraules, sense brillantor.
- La llum suau: És summament difusa i amb prou feines genera ombres. La font lluminosa ha de ser molt extensa o, més aviat projectar sobre una superfície molt gran i propera (sostre, pantalles, llenços, etc.). Tot i ser la més agradable i fàcil de controlar, és la menys impressionant. Aquest tipus de llum resol els problemes de contrast. Les ombres són menys importants i li dóna dominància al volum del motiu.




Parts i funcions de la càmera fotogràfica


Tota càmera té una obertura a la part frontal i, en la seva part posterior, el material que serà impressionat per la llum. Alhora, està composta per:
- Caixa o cos de la càmera: Estoig tancat a la llum que constitueix el cos de la càmera, valgui la redundància.
- Pel · lícula. Material fotosensible que experimenta una alteració química quan és il · luminat. Aquesta modificació és la que té la informació visual de l'objecte en cada fotografia.
Hi ha diferents tipus de pel · lícules i diversos formats que determinen les característiques requerides del conjunt de raigs necessari.
- Diafragma: Dispositiu a base de laminetes mòbils intercalades, que es tanquen una mica per deixar pas a la llum perquè la pel · lícula es pugui imprimir. El diafragma regula aquesta llum segons uns nombres que pertanyen a les diferents obertures. Com més gran sigui l'obertura, aquests nombres són menors.
Obturador: Regula el temps que actua la llum sobre la pel · lícula sensible. Hi ha dos tipus:
- Central: Quan és al mateix objectiu
De cortineta o pla focal: Quan està col · locat davant la pel · lícula, com a part de la pròpia càmera i no l'objectiu. Correntment, com més llum hagi, menor serà l'obertura.
- Visor: Petita finestra per mirar per ella, pot tenir una lent pròpia o utilitzar un aparell que li permeti veure a través del cos de la càmera. Gràcies a ell, el fotògraf veu i compon el tema,
- Objectiu: Reprodueix, sobre la pel · lícula, el motiu. Pot acoblar-se a les càmeres. N'hi ha de diversos tipus, els quals diferencia per la seva distància focal:
     .Els de 50 mm: Reprodueixen la imatge en les seves proporcions reals. Són els més comuns.
     .Els de focus llarg o teleobjectius: Tenen una distància focal més llarga que els objectius corrents i permeten "aproximar" els objectes llunyans.
     .Gran angular: Té una distància focal menor que els usuals i inclou una major superfície de l'objecte, la gran majoria de les vegades amb certa deformació en els seus extrems.
      .L'ull de peix: Objectiu de gran angular de mínima distància focal que deforma la imatge de manera exagerada, com a conseqüència les línies rectes es presenten corbades i s'estrenyen els detalls de les vores. Només sol aplicar quan es busca deliberadament aquest efecte.
- Control de perspectiva: Corregeixen la convergència de línies paral · leles-distorsió comú a la resta dels objectius-i s'empren sobretot en la fotografia arquitectònica.
- Els zoom: Originalment van ser usats en les càmeres cinematogràfiques. Poden acostar o allunyar la imatge que es vol fotografiar.
- Objectiu macro: Quan es retraten objectes a molt curta distància, es té la possibilitat de corregir les aberracions òptiques.
- Teleobjectius: Cal incrementar l'amplificació (distància focal) i l'obertura del sistema quan es procura fotografiar imatges d'objectes llunyans perquè capti la màxima energia possible. Evitar les excessives dimensions de la cambra, es prepara una lent convergent i una altra divergent. Això permetrà que encara amb una distància focal gran, la imatge estigui enfocada.
- Flash: La seva funció és il · luminar objectes sense llum, o amb llum insuficient. El flaix es va desenvolupar des dels primitius sistemes que recorrien a l'explosió de pols de magnesi fins a les modernes bombetes i dispositius electrònics, que controlen la intensitat lumínica requerida.

 El diafragma, l'obturador i les lents fan possible la projecció de la imatge sobre el material sensible d'una manera adequada. Perquè això passi clarament cal ajustar la distància entre les lents de l'objectiu i la pel · lícula, variable segons la proximitat o allunyament de l'objecte per fotografiar respecte de la càmera. Segons això, hi ha una relació numèrica en l'objectiu, a través de la qual l'expert s'ajusta la imatge a la distància. Algunes càmeres automàtiques realitzar per si soles aquesta operació.

També és primordial assenyalar altres elements de la càmera, així com per exemple un que està relacionat amb l'enfocament denominat profunditat de camp, que es vincula amb l'interval de distàncies dins del qual la imatge per fotografiar, la qual resulta ben definida en l'enfocament . Aquesta serà menor com més obert estigui el diafragma i més a mesura que es tanqui.

Altres elements que poden formar part de la càmera són els filtres, que canvien la manera com una pel · lícula registra colors o valors tonals. Són discs de vidre i gelatina que es col · loquen davant de l'objectiu. De vegades, estan acolorits en funció de l'efecte que es persegueix. Hi ha altres de caràcter especial, com els polaritzats, que corregeixen l'efecte dels reflexos, els ultraviolats, que absorbeixen els raigs ultraviolats, i els infrarojos, que s'usen per fer visibles efectes pobrament il · luminats per la visió comuna.


Principals parts d'una càmera

dimarts, 29 de gener del 2013

La cinematografia

El cinema (del grec Kino, moviment) o cinematografia és l'art de realitzar films cinematogràfics. El seu procediment consisteix en la il·lusió de moviment produïda per la projecció d'imatges fixes enregistrades en continuïtat sobre una pel·lícula de cel·luloide a una freqüència habitual de 24 fotogrames per segon. La sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina, la teoria de la qual va ser formulada per Peter Mark Roget el 1824.

 

El cinema també és considerat el Setè Art, terme introduït per Ricciotto Canudo el 1914. Segons ell, el cinema és «l'art plàstica en moviment que compendia totes les arts». Els principals centres de producció de pel·lícules actualment es troben a Hollywood i Bollywood.





La fotografia va donar origen a les càmeres cinematogràfiques, però també va contribuir a l'estudi de la descomposició del moviment. El primer a utilitzar-la amb aquestes finalitats va ser el fotògraf anglès Eadweard Muybrigde, que el 1872 va aconseguir captar les fases del trot d'un cavall en una seqüència de 12 fotografies. Més tard, Muybridge inventà el zoopraxiscopi, un aparell que reconstruïa en una pantalla el moviment desglossat en una seqüència fotogràfica.
L'any 1882, el fisiòleg francès Étienne-Jules Marey va crear el fusell fotogràfic, que permetia captar dotze fotografies individuals per segon. Durant els anys següents, anà perfeccionant aquest dispositiu gràcies a les aportacions d'altres inventors com George Eastman, que el 1888 va crear el rodet de cel·luloide per a les seves càmeres Kodak, en substitució de les pel·lícules de paper.


dimecres, 23 de gener del 2013

Les camères de video

Les primeres càmeres de vídeo, pròpiament dites, van utilitzar tubs electrònics com a captadors: un tipus de vàlvules termoiòniques que realitzaven, mitjançant l'escombratge per un feix d'electrons del target on es formava la imatge procedent d'un sistema de lents, la transducció de la llum (que conformava la imatge) en senyals elèctrics.
L'enginyer rus Vladímir Kozmich Zvorykin desenvolupar el 1923 un sistema de captació d'imatges que tres anys després va ser perfeccionat per l'enginyer escocès John Logie Baird qui va fer les primeres demostracions de transmetre imatges de 3'8x5 cm. a una definició de 30 línies.
En l'època dels 80 del segle XX, es van desenvolupar transductors d'estat sòlid: els CCDs (dispositius de càrregues acoblades). Ells van substituir molt avantatjosament als tubs electrònics, propiciant una disminució en la grandària i el pes de les càmeres de vídeo. A més van proporcionar una major qualitat i fiabilitat, encara que amb una exigència més elevada en la qualitat de les òptiques utilitzades.
La televisió en blanc i negre, que utilitza únicament la informació de la llum d'una imatge, la luminància, utilitza càmeres d'un sol canal de captació. Els sistemes per a televisió en color, que necessiten captar les característiques que diferencien els colors, la crominancia, usen tres canals, cada un d'ells destinat a la captura de cada color primari.


Hi podem distingir dos tipus de camères: 

Segon la seva utilitat:

Càmeres d'estudi i de EFP: aquestes càmeres estan dissenyades per a l'obtenció de la millor qualitat d'imatge possible en funció de la rapidesa amb que s'obté. Estan connectades directament a la sala tècnica de l'estudi, és a dir, són càmeres que només capturen el senyal de vídeo, no poden gravar per si soles. L'operador de càmera treballarà sobre els moviments, emplaçaments, enquadraments, moviments òptics zoom i enfocament, seguint generalment les indicacions del realitzador o director del programa. El tècnic de control de càmeres s'encarrega de la configuració de la càmera: control del diafragma (luminància), colorimetria, detall i altres ajustaments per aconseguir que totes les càmeres mostrin imatges semblants.

Cambres de ENG: també conegudes com Camcorder, porten un gravador incorporat que emmagatzema el vídeo i l'àudio generades per la càmera i el seu micròfon corresponent.

Molts models d'aquestes càmeres poden esdevenir càmeres d'estudi substituint el gravador per un adaptador multicore o triaxial


Segons la seva calitat:

- Càmeres domèstiques: dissenyades completament per a ús domèstic, no aptes per a transmissió. La gran majoria porta poques possibilitats de control de la imatge, la majoria dels ajustos són realitzats de forma automàtica. Avui en dia i amb l'avanç de la tecnologia, la seva qualitat d'imatge ha millorat ostensiblement.

- Càmeres semiprofessionals: són equips relativament assequibles en preu, la seva qualitat és superior a les domèstiques, i encara que són de qualitat mitjana en termes broadcast, s'han tornat populars en aquest àmbit com càmeres ENG, ja que la seva qualitat d'imatge sense ser professional, és molt bona. A diferència de les domèstiques ja permeten personalitzar certs ajustos, com el maneig de l'iris manual, focus i zoom manuals, balanç de blancs, entre altres funcions. En general incorporen 3 CCD, vermell, blau i verd per obtenir un senyal de vídeo RGB.

- Càmeres professionals: càmeres de gamma alta, ús en productores i canals de televisió, el seu cost no és assequible per a l'ús personal. Lliuren una molt bona qualitat d'imatge de televisió i en general són utilitzades per als registres d'imatge anteriors a l'emissió (ENG). No obstant això, poden ser fàcilment adaptades per ser usades com a càmera d'estudi econòmiques.

- Càmeres broadcast: són equips dissenyats per a la indústria televisiva i emissió del senyal. Càmeres d'altíssima qualitat i de costos molt elevats, funcionen només com càmeres d'estudi. Prioritzen obtenir una màxima qualitat d'imatge per sobre la portabilitat de la càmera, per tant de vegades són de grans dimensions i han de ser usades sobre pedestals.